En aquests temps de bungalous, adossats i finques de trenta altures, tothom pareix haver oblidat que fins no fa tant encara es construïen plantes baixes típicament valencianes de les quals es deia que eren d’una mà o de dues, segons que tingueren habitacions a una banda del pas del carro o les tingueren a les dues. De fet, fins que no vaig llegir-me El solatge del temps, de Tobies Grimaltos, jo mateix tampoc en sabia res d’aquestes peculiaritats arquitectòniques que al cap i a la fi determinaven la importància de la casa i la posició social dels seus amos. Resulta curiós per això, que sí que ho saberen mos pares, alhora contents i estranyament sorpresos quan els vaig preguntar per la forma de la casa on jo mateix em vaig criar: la casa de la tia és d’una mà, em van dir. I fou aleshores que, de nou, vaig comprovar la quantitat de detalls que van perdent-se a pesar que conviuen amb nosaltres i ens formen com a persones. Perquè no és tan difícil esbrinar certes coses. De vegades, només cal la lectura d’algun llibre o un parell de preguntes innocents. I evidentment, un poc d’interés, tot i que això ja és més difícil en aquest present tan ple d’indiferència i perillosa banalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada